Què és la Defensa Personal?

La defensa personal o autodefensa és un conjunt d’habilitats tecnicotàctiques encaminades a impedir o repel·lir una agressió, realitzades per un mateix i per a sí mateix.

També rep altres denominacions com autoprotecció o seguretat personal, però aquests conceptes tenen un àmbit més ampli, on destaca fonamentalment el component preventiu

Tipus de defensa personal

La defensa personal pot ser genèrica o especialitzada (femenina, infantil, etc), resultant més eficaç com més adaptada estigui a les necessitats pròpies de cada persona, atenent les seves característiques, al tipus d’agressions que poden patir amb més freqüència, etc.

Característiques de la defensa personal

Les habilitats tecnicotàctiques de la defensa personal han de ser eficaces per aconseguir l’objectiu d’evitar o repel·lir l’agressió.

Es poden utilitzar tot tipus de recursos disponibles sense més límit que el marcat per la legislació. Resultant, d’aquesta manera, una matèria multidisciplinària que conté habilitats de les diverses arts marcials i militars, dels esports de contacte i lluita, d’altres tipus de lluita poc ortodoxes com la lluita de carrer, així com d’habilitats verbals.

La defensa personal està formada per habilitats tecnicotàctiques tant defensives com ofensives i, quan és possible, s’ha d’aplicar anticipant-se al desenvolupament de l’acció atacant de l’agressor.

  •   “Defensar-se” no sempre consisteix a utilitzar només habilitats “defensives” que no minvin la capacitat atacant i contínua dels agressors (en condicions de superioritat física i / o numèrica) esperant que refusin per fatiga o autolesió. En la realitat, aconseguir defensar-se així resulta molt poc probable, fins i tot per a un expert.
  •    “Defensar-se” no sempre consisteix en esperar que es produeixi l’agressió, a vegades és recomanable anticipar-se quan l’agressió és imminent. Si esperem que ens colpegen, apunyalin o disparin … possiblement ja no podrem defensar-nos.

Fonaments

La nostra seguretat física és sempre la major prioritat ( “la seguretat és el primer”).

La defensa física és sempre l’últim recurs i exclusivament en resposta a agressions de tipus físic.

El recurs més efectiu és sempre evitar l’enfrontament, especialment aquell que comporta l’agressió física, ja que el resultat de tot enfrontament és incert (ex: contusions fortuïtes, armes ocultes, còmplices no detectats, …). Tot i que és legítima la defensa dels nostres drets, com ara mantenir el nostre honor i patrimoni, resulta més important evitar posar en risc la vida. No obstant això, quan no hi ha altra solució millor, s’ha d’afrontar amb decisió.

El “factor sorpresa” és un recurs tàctic fonamental que hem de tenir de la nostra part.

A més distància de l’agressor i com més mobilitat disposem major seguretat. Hi ha situacions de les que és molt difícil, o impossible, escapar (ex: lligats, …), pel que no és recomanable permetre que es vagi complicant (excepte quan la situació ja és complexa en inici i estem utilitzant alguna tàctica de distracció per sorprendre l’agressor).

Hem d’utilitzar qualsevol recurs disponible que resulti efectiu: córrer, cridar, utilitzar objectes com armes, etc.

La destresa en la defensa personal depèn del grau de pràctica continuada, del seu contingut i de les limitacions personals.

L’aplicació real de les habilitats assimilades es durà a terme, generalment, en circumstàncies estressants, per la qual cosa requereix del suficient hàbit pràctic com perquè s’executi com un acte reflex.

Aspectes legals

La defensa s’ha d’exercir dins el marc legal establert per la legítima defensa

Codi penal (Espanya) art. 20 (Llei Orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi Penal)

“Estan exempts de responsabilitat criminal:

4t. Qui actuï en defensa de la persona o drets propis o aliens, sempre que concorrin els requisits següents:

Primer. Agressió il·legítima. En cas de defensa dels béns es reputarà agressió il·legítima l’atac als mateixos que constitueixi delicte o falta i els posi en greu perill de deteriorament o pèrdua imminents. En cas de defensa del domicili o les seves dependències, es considera agressió il·legítima l’entrada indeguda en aquella o aquestes.

Segon. Necessitat racional del mitjà emprat per impedir-la o repel·lir-la.

Tercer. Falta de provocació suficient per part del defensor.

5è. Qui, en estat de necessitat, per evitar un mal propi o aliè lesioni un bé jurídic d’una altra persona o infringeixi un deure, sempre que concorrin els següents requisits:

Primer. Que el mal causat no sigui major que el que es tracti d’evitar.

Segon. Que la situació de necessitat no hagi estat provocada intencionadament pel subjecte.

Tercer. Que el necessitat no tingui, pel seu ofici o càrrec, obligació de sacrificar-se.

6è. Qui actuï impulsat per una por insuperable.

7è. Qui actuï en compliment d’un deure o en l’exercici legítim d’un dret, ofici o càrrec.”